Ni tot són plors ni tot són alegries

Feia calor, com la majoria dels dies del mes d’agost. La Maria Laura sabia molt bé què faria si feia calor o plovia. Avui no tenia ganes d’anar a la platja; ja no era com abans que podies triar el lloc on plantar la tovallola. Ara tot eren empentes, canalla jugant, sense la vigilància dels grans o dels pares, que no respectaven a ningú… no, allò no era el que li agradava. La Maria Laura sabia què li tocava fer avui. Tenia una llista de coses per fer i, com a mínim,  un cop l’any agafava els àlbums  de fotos i les repassava totes; era una manera de recordar els moments bons i les persones que havien compartit part de la seva vida, una vida plena de vivències de tots  colors. La seva vida era com l’arc de Sant Martí. Malgrat viure sola poques vegades sabia que era la solitud; tenia dos gats i la casa sempre plena d’amics que l’anaven a veure.

Aquell àlbum  amb les tapes de color marró era el seu predilecte. Les fotos en blanc i negre eren testimonis de temps passats, molt passats… Ara totes eren amb color, més vives. Va anar passant els fulls fins que va arribar aquell moment que tant esperava: ella, abraçada a un gos tot moll que la mirava amb uns ulls plens de por i d’agraïment.

Sí, recorda perfectament aquell dia:

Com cada dia a les onze, es va posar el vestit de bany i va agafar la bossa de la platja amb la tovallola dins. Aprofitava, tot el que podia, el sol que tant li havia recomanat el metge, havia de cuidar-se els ossos. Li agradava aquell passeig que feia fins arribar a la platja. En aquella època, abans del “bum” local, immobiliari, a Roda eren 600 habitants i tots es coneixien. Solia passar prop d’una bassa, i pel camí es trobava alguna granota despistada i llagostes,  insectes, que no paraven de saltar. Però aquell dia en passar prop de la bassa va sentir un clapoteig que li va cridar l’atenció. S’hi va acostar i va veure un gos de raça llop que nedava sense poder sortir de l’aigua. Se’l va mirar amb curiositat, i els esforços que feia l’animal per sortir-ne la van neguitejar i, sense pensar-s’ho dues vegades, s’hi va abocar i es va esforçar per agafar-lo pel collar i treure’l de l’aigua. La veritat és que va ser difícil que es deixés agafar, i, a més, pesava molt. Quan ell va entendre que només el volia ajudar, tot va ser més fàcil. Es van mirar i li va fer quatre moixaines tot dient-li: “ets molt guapo, tu”. S’hi va acomiadar, però ell la va seguir fins a la platja.

–Que no tens amo? Au, vés a casa teva…

Però l’animal es va apartar i la va esperar que acabés aquell bany de sol que va ser una mica més curt perquè també havia arribat més tard a la platja. Va mirar el rellotge, ja era més de la una i encara havia de fer el dinar; va recollir la tovallola i el llibre i, som-hi!!

Va veure que aquell gosset havia sortit de no se sap on i pretenia seguir-la. Va fer el possible perquè no ho fes, però els seus ulls la miraven tristos implorant-li que el deixés acompanyar-la.

–Quisso, que no tens casa? On vius?

Xino-xano, van arribar a casa. Va traspassar el jardí i ell que la va seguir; era evident que no la volia deixar, i va pensar que segurament tenia set i gana.

–Au, seu aquí al pedrís que et portaré alguna cosa per menjar…

I, així ho va fer. Quan va veure aquell plat ple de vianda i un bol ple d’aigua, va començar a saltar de content.  Aquell dia se’l va passar al jardí. Ella,  ja no sabia què havia de fer… així que, quan va ser l’hora, se’n va anar a dormir.

Quan es va despertar, després de dormir tota la nit d’una tirada, li va venir al cap aquell gos. De seguida va treure el cap per la finestra i el va veure ajagut sota de l’arbre. Va preparar-li un plat amb restes del dia anterior i un bol d’aigua. Va ser llavors que va sentir un calfred alhora que pensava que li agradaria que es quedés amb ella: li agradava la seva discreta companyia.

Després d’esmorzar va agafar la tovallola i la bossa i, així que va veure que tancava la porta, el gos va començar a remenar la cua amb força disposat a acompanyar-la.

–Saps, quisso?, com que serem amics i tots els meus amics tenen un nom, et diré Tom! Què et sembla?

El dia prometia ser molt calorós, però crec que no els importava gaire si podien estar junts. Va passar pel costat de la bassa i va veure com el Tom se n’apartava; pobre animaló!, que malament que s’ho va passar ahir…

Uf!, ja havien arribat a la platja, ara tocava buscar un lloc tranquil, que no els molestessin. Va  estirar la tovallola i el primer que s’hi va jeure va ser et Tom.

De sobte, d’una revolada, el Tom es va aixecar i se’n va anar cap a un senyor que estava prenent el sol. El va cridar però no li va fer cas. Va anar cap a ells i va dir: “Perdoni el gos, em sap greu que el molesti”. L’home la va mirar, va acariciar el Tom i li  va dir: “Oi que no molestes, Terry?”. “Ahir es va escapar i no el vaig trobar…”. Aleshores li va explicar l’aventura;  ella, un pèl trista, però contenta pel Tom, o Terry, perquè havia trobat la seva família.

Quan va  arribar a casa i va veure el seu platet i el seu bol, els ulls se li negaren de llàgrimes. Que fàcil és començar a estimar!