Una vegada hi havia un riu ple d’aigua quieta. Les pedres del riu estaven molt enfadades perquè estaven brutes. L’aigua no corria i la brutícia quedava estancada al fons cobrint les pedres.
Cada vegada les aigües eren més brutes i les pedres ja no es coneixien. Les pedretes petites no sabien on eren els seus pares, no tenien un referent, no es podien moure, havien quedat clavades en el fons, la brutícia les tenia esclavitzades.
Un dia, el cel es va cobrir de núvols foscos, negres… fins que van esclatar i va començar a caure aigua cristal·lina, amb tanta força que va remoure tota la brutícia i va començar a surar tota mena de detritus que van envair les lleres. Els homes van córrer a desviar aquelles aigües malaltes i mig mortes.
Alguna cosa va passar que les pedretes del fons es van desenganxar de tota aquella brutícia que les oprimia i les retenia. Quan va parar de ploure i va sortir el sol, la gent va veure com unes pedretes petites sense valor brillaven i semblava que cridessin la gent que les mirava encuriosida. Un nen va començar a recollir-les i a guardar-les en un mocador net que li havia donat la seva mare abans de sortir de casa; no es podia sortir sense un mocador, encara que fos molt vellet. La gent se’n reia del nen, “només són pedres”, cridaven. Però ell va continuar collint-ne.
Quan va arribar a casa seva, va cridar a la mare, va desplegar el mocador i li va ensenyar la troballa, el seu tresor. La mare, meravellada, va córrer a ensenyar-ho al seu marit, que feia la migdiada. En veure com brillaven, de seguida va sentenciar que eren palletes d’or, “pepites”, va fer un bot de la màrfega tot dient al seu fill que no ho digués a ningú.
Durant molt de temps, cada matí, quan sortia el sol i apuntava al riu, pare i fill hi anaven a recollir palletes d’or, fins que en van tenir prou per vendre-les i comprar-se una casa nova amb un hort i poder-lo regar amb l’aigua del riu.
Sovint no valorem les coses petites .
Si canviem les pedretes per persones… Que en seria de meravellós que tota la brutícia humana se l’emportés el riu avall, avall i en quedés la societat neta, i es que la pitjor brutícia és la manca de valors, la maldad, el poder incontrolable. Seria un món realment bonic, brillant com aquest metall daurat i guanyariem en riquesa humana.
De moment, tenim una societat en detritus. Cal esperar la riuada…
Gràcies, Dolors!!! Crec que de moment ens cal somiar i esperar.
Una abraçada
Molt original i bonic! M’agrada!
Gràcies, Montserrat, pel teu comentari. M’ha fet il·lusió.
Una abraçada
Hola.m’agrada molt tot el que escrius,sempre et segueixo.
Moltes gràcies, Esperança. El teu comentari m’anima molt. T’agraeixo saber que t’agrada.
Una abraçada
Els nens i els adults amb Cor de nens, com diu Jesus a l’evangeli, poden trobar tresors i veure nu, l’emperador cap verd. Els teus contes traspuen bondat reflexió saviesa.. La imaginació I lateva valentia wn les paraules son UN veritable tresor. FELICITATS.. NO PARIS MAI.
Moltes gràcies, estimada Teresa!!!
Els teus comentaris són un gran estímul. Ets molt generosa.
Una abraçada
Com sempre, Teresa, que llegeixo quelcom teu em quedo meravillat de la teva “vessant” romàntica i delicadament poética en totes les ratlles que escrius. Aquesta teva metáfora del riu brut i la tasca de la pluja posant-hi neteja on no mes hi había bruticia, es d’una dolcessa impresionant. Segueix axi, amiga meva, que jo seguiré fruint de las tevas estrofas tan bon punt les rebi. Felicitats a la encissadora poetesa. El teu amic Guillem
Moltes Gràcies, Guillem, pel teu comentari. T’agraeixo molt aquestes paraules tan reconfortants i m’alegro que t’hagi agradat.
Una abraçada ben forta!
M’ha agradat, Maria Teresa. És senzill, però tot i això et manté pendent de la història, la qual cosa es important en un conte. I és molt tendre (m’agraden les històries tendres).
Gràcies, estimada Shaudin, per les teves paraules que són com un raig de sol en un dia fosc. Ets molt amable i t’ho agraeixo molt. Tu ets una gran mestra i ho valoro moltíssim.
Una abraçada amb molt d’afecte!!!!
Bona similitud amb les clavegueres de L’Estat. Només que aquestes ni la pluja les neteja. Política a part el conte m’ha agradat.
Doncs sí, estimat Jaume, ni la pluja neteja les clavegueres.
Moltes gràcies pel teu comentari i m’alegra molt que t’hagi agradat.
Una abraçada molt forta