La força del temps

Quan vaig acabar la classe, la Pura, una alumna d’uns 80 anys, se’m va acostar i em digué a cau d’orella: “Perdoni: recorda que li vaig explicar una mica la meva vida… Quan acabi la classe m’agradaria que baixés amb mi per poder-li presentar el meu marit. Vol saber si avanço amb el català, i vol parlar amb vostè…”.

Me la vaig mirar encuriosida i alhora enfadada perquè em molestava que el seu marit, a la seva edat, la controlés tant. Era una dona que havia passat la Guerra Civil i havia patit molt. Els seus ulls eren de color mel i la seva expressió desprenia bondat amb la mirada. “Molt bé, Pura; seu un moment mentre reviso uns apunts”.

Vaig començar a canviar papers de lloc. No em veia capaç de concentrar-me en la feina. No sabia què li podia explicar a “aquell marit” que la tractava com si fos una nena. Només tenia al cap la història que m’havia explicat feia just dues setmanes. Una història de conte:

“Tenia setze anys quan va esclatar la Guerra Civil. Vivia amb els pares, en una masia envoltada de camps, apartada de la població, en un poblet de l’Aragó. Una nit, tot just feia mitja hora que havíem anat a dormir, que vam sentir el Trueno cridar, i uns cops a la porta. El pare, que encara no s’havia retirat a l’habitació, agafà un garrot i mirà per l’espiera; cridà:”Quién anda? Quién es?”. “Señor, necesito ayuda, comida y dormir, andan buscándome”. Feia fred i esperàvem que d’un moment o altre es posés a nevar. El pare obrí la porta amb molta precaució, nosaltres érem darrere seu i el va fer passar. Li va preguntar d’on venia i a on anava, el noi, molt jove, anava responent totes les preguntes que el meu pare li feia. Va parlar molt, i explicà que havia desertat del seu batalló, fugia, no sabia per què havia de lluitar i matar. Tot era absurd.
Li vam donar menjar i un lloc per dormir en un cobert on dormia el bestiar, tot ple de palla. Va estar uns dos mesos amagat i alimentat per nosaltres, fins que decidí anar-se’n per no donar problemes. Jo li baixava cada dia el menjar. I sense adonar-nos-en vam teixir una amistat molt sòlida i ens enamorarem. La separació va ser molt dura, però el temps ens va asserenar. Passà el temps i es va acabar la guerra, jo ja no era una nena, ja era una dona.

Un dia el meu pare i la meva mare em van cridar i, molt solemnement, em van dir que era una dona i ells uns vells matxucats per una guerra. Havien de pensar en mi i en ells. Algú havia d’encarregar-se de portar la casa i les terres.

Em vaig casar amb en Tonet, de casa bona. Vam ser molt feliços, però amb aquell punt de tristor que deixen els morts i desapareguts per una guerra. Les malalties sempre vénen acompanyades de patiments i disgustos.

Vaig enviudar d’un home bo. I fa tres anys, en una festa d’amics, vaig retrobar el meu primer amor. És un important empresari, viudo, que m’adora com la primera vegada. Ell té dos fills del primer matrimoni i, jo, també. Passàrem tota aquella nit parlant, fins que als sis mesos de trobar-nos ens casàrem. Som molt feliços!”.

Les últimes paraules les digué amb llàgrimes als ulls.

Per uns moments, els ulls se’m negaren. Les siluetes es desdibuixaren.

Vaig tancar la carpeta tot somrient i sense dir-nos res vam baixar juntes. El seu marit ens estava esperant al vestíbul, nerviós, fregant-se les mans. Els seus ulls vessaven amor i il•lusió. Us asseguro que la seva història em va entendrir.