Per fi la Maria ja havia acabat de rentar els plats, havia escombrat i tenia una altra vegada la casa neta i endreçada; fins i tot havia donat de menjar als animals. El diumenge era el dia més pesat de la setmana perquè havia d’estar pels fills i els néts, però també era el més feliç: podien dinar tots junts; ara ja se n’havien anat.
Va obrir la porta del menjador i va veure el Pep assegut al seu balancí de cara a la llar de foc: quina pau! La tarda s’estava esllanguint, lentament, mentre un bri dèbil de ressol entrava per la finestra i alegrava aquella penombra fent l’estança més íntima. Va agafar el seu balancí i el va posar frec a frec al del Pep. Es van mirar un moment i de seguida es van agafar la mà. Sempre li havia agradat trobar la calor i la força d’aquella mà; se sentia més segura, aquella aspror li recordava els anys passats treballant la terra. Aviat anirien a viure a Barcelona, en aquell piset que havien comprat feia cinc anys pensant per quan es jubilessin definitivament.
Tot ho tenien pensat i parlat: aquella granja amb les terres i els animals serien per al fill gran, i el pis de Barcelona per a la noia.
La Maria ja no estava per esforços, cada dia li feien més mal els genolls i l’esquena. L’última vegada que va anar al traumatòleg li va dir que haurien de posar-li unes pròtesis als genolls, els tenia molt malament. No podria aguantar gaire més aquella situació; si no ho feia aviat, s’hauria d’estar en una cadira de rodes. Ella va somriure i li va preguntar:
–Doctor, quants diners em pot costar? Si jo falto, el meu marit haurà d’agafar una persona que l’ajudi en el camp i la granja i… en aquests moments no ens ho podem permetre.
Abans de sortir de la consulta, el doctor, li va allargar el braç i li va donar la sol·licitud per fer-se unes proves al més aviat possible.
Dues setmanes més tard, la Maria sortia de la consulta tota compungida, estava molt afectada, i no sabia com dir al seu marit que li havien trobat càncer als ossos. Hauria d’esperar diumenge.
–Pep: hauríem de parlar d’unes quantes coses que són urgents…
El Pep se la va mirar i va dir, com si parlés per ell:
–T’ho havia d’haver dit abans però no sabia com fer-ho…
–Què em vols dir?, no m’espantis! –va respondre la Maria obrint aquells ulls blaus i expressius.
–No podem anar a viure a Barcelona. El teu fill va demanar un crèdit perquè tenia uns deutes i nosaltres el vam avalar amb el nostre pis. El Guillem no ha pagat els terminis i hem rebut una notificació d’embargament provisional amb un termini per pagar el deute. Si no paguem en el temps assenyalat, l’embarg és definitiu, i subhastarien el pis per la quantitat del deute… No tenim efectiu per afrontar les despeses que tot això representa…
La Maria no va contestar. Va afluixar suaument la mà de la del seu marit i la va deixar caure, sense forces, sobre la seva falda… Els ulls se li van ennuvolar i les llàgrimes van rodolar en silenci, lentament, banyant aquelles arrugues que delataven els sofriments i l’edat. El Pep li va tornar a agafar aquella mà escardalenca, sense vida, només amb la pell. Ella ja no el mirava, deixava que les llàgrimes trobessin el seu camí, sense aturar-les; els llavis closos amb força tancaven el diàleg que s’havia imaginat. Com li ho podria dir?
–El nostre fill ens ha traït la confiança, Maria. Per sort tenim la granja i les terres, i el més important: ens tenim nosaltres!
La Maria va aixecar el cap per respondre, amb veu dèbil, “fins quan…?”. El Pep va restar callat, amb el cap cot, amb la vista perduda en les seves mans. Unes mans destrossades pel pas dels anys i del treball, uns dits deformats per l’artrosi. Ella, aquella noia de cabell llarg i ros, d’ulls blaus i pell suau que reia per tot i sempre cantava, ella que l’havia ajudat en tot i l’estirava del pou quan tot ho veia negre… Tants plans que havien fet per quan arribés la vellesa! L’únic desig que tenien era gaudir del que havien aconseguit. Però, ara, què li quedava per oferir-li?
La Maria semblava que endevinés els seus pensaments, apartà per uns moments els seus problemes i va pensar que ja arribaria el moment per explicar-li-ho tot. Li agafà la mà i, mirant-lo, serenament, li va fer un petó i xiuxiuejà: “Ja vindran temps millors”.
Deixa un comentari