Els dubtes de la Rosa

Això de la crisi…

La Rosa no para de donar-hi voltes. Aquesta vegada l’ha feta grossa. No ho vol comentar a casa perquè no la volen ni sentir, i cada vegada que obra la boca s’ha de sentir dir  que “t’estàs fent molt vella”, i és que ella només busca alguna petita solució que l’ajudi a trampejar les retallades.

La Seguretat Social ja no li recepta allò que ella havia fet servir durant molt de temps. Molts dels medicaments, si els vol, els ha de pagar ella. La seva pensió no arriba per sufragar les retallades, els medicaments i pagar coses de la casa. Amb el que ella cobra cada mes i el que cobra el seu marit, el dia 15 de cada mes ja té el seu compte ben eixut.

Fa temps va tenir la idea de substituir molts medicaments per herbes, de les que ven l’herbolari. Ho va comentar a la seva doctora del CAP, i va posar una cara de peix passat que de seguida va saber què volia dir. La metgessa, que només creia amb les coses científiques, de seguida li va dir que les herbes no feien res i que tenien el perill de quan les coses no es controlen, i que havia de  comprar-se les “pastilletes dels nassos”. Pobra Rosa, va dir que sí i va sortir de la consulta més deprimida que quan hi va entrar. Va veure molt clar que el que pretenia la SS, era suprimir d’aquest món tots els crònics i vells: eren una despesa que el govern no podia pagar. Però que no havia estat cotitzant fins que es va jubilar…? Sí, feia temps que s’ho imaginava i li ho havia comentat al seu marit: l’Estat s’havia polit els diners en altres coses, els molt pocavergonyes!!!!, però el seu marit deia que tenia molta imaginació; i no tenia més remei que callar.

Quan va arribar a casa seva, el seu humor era a les antípodes. Havia de pensar una solució i que la família no se n’adonés, el seu fill seria el primer que posaria el crit al cel. Va agafar tots els diners que li quedaven per passar el mes i una revista que li havien passat que parlava dels efectes beneficiosos dels suplements dietètics. El seu herbolari ja li ho explicaria: tot ben natural, sense intervenció dels capitalistes. Havia arribat el moment de fer més cas a la Teresa Forcades, ella sí que era una sàvia. Mentre l’herbolari li anava fent paquets per a cada una de les diferents herbetes, ella pensava l’excusa que donaria a la seva família.

A l’hora de pagar, la Rosa es va marejar, el cap li donava voltes com si ballés un vals ràpid. Va preguntar si podia pagar a terminis, però l’home va dir que amb aquesta crisi no es podia permetre confiar ni amb la seva pròpia mare. La dona va obrir el monederet i va abocar-ho tot sobre el taulell. S’hi van tirar mitja hora contant totes les monedes i monedetes, sort d’una clienta que també els va ajudar. Quina vergonya!, en aquell temps ja s’havia format una cua que cridava l’atenció, i va pensar que aquell home es devia guanyar molt bé la vida.

Déu meu! Per què havia de ser tan complicat viure…? Això no era tot: on ho guardaria?, la família no ho havia de saber… Com acabaria de passar el mes?

Quan anava a sortir, l’herbolari la va cridar per dir-li que si volia li podia posar el nom de cada planta en la seva corresponent bosseta no fos que s’equivoqués i tingués problemes, les herbes anaven bé però s’havia d’anar en compte: ”Tot el que cura mata, senyora” li deixà anar l’home. La Rosa va acceptar l’oferiment a canvi de pagar uns quants euros més, ja no venia d’aquí.

Ja a casa, la Rosa va contar quant li haurien costat els medicaments i què li havien costat les herbetes: ara comprenia la cara de peix passat que havia posat la seva doctora. No tenia escapatòria: les herbes li havien sortit més cares.