Sense fer gota de fressa, a les palpentes, busca la porta de l’habitació. Encara és fosc, tots dormen absents de la realitat, quina realitat? en un altre món, oblidant els problemes. Dormen la innocència, la justícia tancada a les golfes perquè no desvetlli el son.
Mira pel finestral mentre l’ordinador es posa en marxa disposat a complir amb les ordres que l’han de dur a transcriure pensaments mitjançant uns dits que piquen suaument unes tecles, lletres. L’Àngels ha d’escriure un relat i després una notícia per a un diari. Això últim ho té clar: no falten notícies, el seu excés li resta imaginació per a un bon relat, però ho intentarà.
Amb l’esperança al cor i l’entusiasme als dits comença a escriure. Però quan porta dues-centes paraules escrites s’atura; un pensament s’ha escapat de les golfes i la distreu bruscament.
No pot evitar que les llàgrimes llisquin amb força, amb la mà intenta apartar-les per poder continuar escrivint, però la força dels sentiments pot més. Tanca els ulls i veu el seu amic, dins el taüt. Feia dos dies que hi havia parlat per telèfon, dos dies!! Per ell havia d’escriure aquell relat, per poder dir-li que ho havia fet.
Ell l’havia animat una vegada més, i li havia dit que tingués fe, que tot aniria bé. Però avui no tenia el dia! Què podia escriure que agradés aquell jurat que tenia un munt de relats per puntuar i un munt d’esperances dipositades en les seves avaluacions?
Volia tancar l’ordinador sense acabar el que havia promès; però perdria l’esperança de poder escoltar, a cau de consciència, “ja t’ho deia jo que tenies qualitats i no havies d’abandonar el camí, que tard o d’hora series recompensada, que s’ha de tenir esperança i no perdre-la mai…mai”. Sentia la seva veu muda, els seu escalf fred…
Des de darrere dels vidres buscava el seu rastre al cel, perquè era al cel!!!
Va acabar el relat i el va enviar acompanyat d’esperança, tal com ell li havia dit.
Gràcies, amic!!!!
m’agrada però potser al final li podries donar un gir de misteri un poc més intens…,Com fas la majoria de vegades…. però estic molt contenta que facis cas a aquest amic i no cessis ..MAI
d’escriure i treure a la llum TOTES LES TEVES IDEES GENIALS…FELICITATS.
Gràcies, Teresa!!! Benvingut el teu comentari i el teu suggeriment. Tot són estímuls necessaris per avançar.
Una abraçada molt forta i amb molt amor.
Reconec que no són pas moments per a la eufòria, però he de saber aprofitar els que em brinden determinades circumstàncies del moment.
El conte, més aviat denota una certa tristor; és cert que hi ha moments a la vida que ens porten a aquestes situacions, però opino, no sense una certa melangia, que a vegades es fa difícil poder-se enlairar. Cal, això sí, coratge i saber mirar enlaire encara que costi. La vida té de tot i cal aprofitar els moments de joia encara que ens costi de saber-los copsar.
Estimat Jaume,
Tens raó. La inspiració de la musa va anar així. El proper a veure si canvia de color.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Una abraçada
Una mica trist però molt bonic i ben escrit.
Una abraçada!
Marta Valls
Moltes gràcies pel teu comentari, Marta.
A veure si el proper la musa l’inspira més alegre.
Una forta abraçada molt agraïda
El teu relat m’ha agradat. Traspua melangia, però és que a la vida hi ha moments de tot.
Moltes gràcies, Rosa, pel teu comentari. M’agrada que t’agradi.
Una abraçada i petons