Asseguda al seu balancí, observava el paraigua que havia comprat, ni ella entenia per què ho havia fet; bé, sí: s’havia deixat el de quadres al forn. Era el paraigua més bonic que havia tingut mai. Li havia regalat el seu marit feia 15 anys i per a ella tenia un gran valor sentimental. Aquell paraigua simbolitzava el confort, la protecció, l’aixopluc, l’escalfor del cos del seu marit, les paraules càlides, els petons robats com si fossin un parell d’adolescents, els comentaris sobre els problemes dels fills, que ells sí que eren adolescents, i 15 anys de la seva vida, 5 sense el seu marit, aguantant tota sola el paraigua; sense ell que li parés el vent i la protegís de les tempestes. Però això demà ho hauria solucionat. La fornera ja el deu haver trobat i a hores d’ara l’ha preservat de les mans llargues d’altres clientes.
Mentre a cop de balancí revivia els seus records, va sentir les claus al pany i un “hola”, més aviat sec. Va mirar el rellotge i es va estranyar que la seva filla fos allà.
–Ets la Mireia?
–Sí, qui vols que sigui… Què fas asseguda a les fosques?
–Només són les set de la tarda… I tu què fas aquí a aquestes hores, no hauries de ser a la feina?
–Sí, però no tenia feina, i com que tinc el paraigua espatllat he pensat que em podries deixar aquell que fa molts anys et va regalar el pare.
–Ho sento, filla; just avui me l’he deixat al forn. Demà l’aniré a recollir.
–Mare, cada dia estàs pitjor del cap: tot ho perds o t’ho deixes. Hauràs de fer un pensament. Algunes de les teves amigues fa temps que són en una residència i no s’han de preocupar per a res.
–Ho sento, Mireia; no vull parlar d’aquest tema. No vull enterrar-me en vida i veure aquelles cares de morts vivents. No vull sentir ais i uis. Vull fer la meva, i sentir l’alè del teu pare i les seves paraules a cau d’orella, per això no poso la televisió ni la ràdio. Si tingués veus o música, no sentiria el teu pare. Deixa’m que sigui feliç el temps que em quedi, deixa’m sentir viva, i poder-te veure cada dia. Deixa’m que me’n vagi al llit pensant en les coses que m’han passat avui i les que faré demà.
–Sí, mare; però em fas patir… Vols que t’ajudi a fer el sopar abans d’anar-me’n?
–No cal, avui em faré arròs bullit amb una mica de peix. Ja veus que em sé cuidar.
–D’acord. Fins demà!
Una altra vegada sola amb els seus pensaments, amb el seu marit, que malgrat ser al més enllà, sempre era al seu costat. Va pensar en el paraigua i en el que li havia dit la seva filla. Les seves paraules ressonaven com un tambor en el seu cap.
Va sortir del forn desolada. La fornera no havia vist el seu paraigua, segurament algú se n’havia enamorat. Com li diria a la seva filla que no tenia el paraigua, què faria sense ell? Mentre caminava cap a casa va sentir la veu del seu marit que li deia que no es preocupés, que s’agafés amb les dues mans com si portés obert el paraigua. Per uns moments va tancar els ulls, tot va ser molt ràpid, i va sentir una força que la transportava amunt, més amunt …, agafada del paraigua.
Deixa un comentari