Les parets nues i escrostonades, sense que hi entrés ni un bri de sol, feia que cada dia se sentís més sola. No tenir ni una finestra per veure passar la vida, feia que dubtés de ser viva. Només un trist rellotge de paret que havia estat de l’àvia li recordava el pas del temps.
Un llum encès dia i nit al costat d’un televisor apagat semblava compartir la seva soledat. Mig metre enllà, una butaca esventrada mostrava el seu interior; un interior ferit, com el seu.
Des d’un angle de l’habitació, asseguda a la gatzoneta i amb la cara entre les mans, per no veure aquella realitat, madurava una idea, sempre la mateixa, incapaç de trobar una sortida. Entre els dits que li cobrien la cara s’escolaven els sentiments de la desesperació i de la impotència.
Ja era massa tard per refer la vida. A terra, un tub de pastilles.
Al sostre, una discreta càmera gravava els seus últims moments…
A partir d’ara ja no hauran de patir més, no hauran de canviar constantment de casa i podran satisfer els tres àpats. Els nens no rosegaran la roba ni menjaran el paper que trobin a mà per calmar la gana.
Ara ja podran pagar la hipoteca i no els desnonaran.
Lentament, es va aixecar de terra i va donar les gràcies als mitjans de TV.
L’espot, s’havia gravat.
Aquest relat m’ha superat. Pot ser no he sabut copsar el seu dramatisme.
A vegades, quan més desesperat hom està, la sort truca la porta. En aquest relat intento expressar la misèria i la desesperació, però algú intenta mostrar al món aquesta crisi inhumana per segons qui i a canvi de diners ho filmen. En fan una pel·lícula…
Potser no ho he sabut expressar bé. El lector pot imaginar el que més vulgui, final obert! Gràcies pel teu comentari.
Una abraçada