Xocolata – records

Aquest mes d’agost cada dia he fet la migdiada, les vacances m’ho han permès.

Ajaguda al llit, intentant fer relaxació, m’ha vingut a veure una flaire de xocolata desfeta com quan era petita. Era per a mi una obsessió: la xocolata del berenar. Però aquella que comprava la meva àvia o la meva tieta a la cooperativa de la Colònia; xocolata Ametller o a la Pedra. Era una xocolata aspre, sense refinar, gruixuda com una pedra i dura. La meva tieta agafava un martell i la partia en preses, que bona que era! El berenar era una delícia dels déus. Una llesca de pa de pagès i una presa de xocolata que, com que era molt gruixuda i dura, durava molt més que les altres.

A vegades entrava a l’habitació de l’àvia i de la tieta, era la més gran de la casa, només per sentir millor aquella olor que sortia d’un calaix d’una gran calaixera que hi havia a l’habitació. En el primer calaix hi guardava moltes coses, una d’elles era la xocolata.

Una nit que la meva àvia m’havia fet anar a dormir i no podia agafar el son, vaig sentir el desig de menjar xocolata, però no la podia demanar. La meva àvia m’hauria renyat, la tieta i l’avi tenien torn de nit a la fàbrica i no em podien ajudar. Quedar-me sola amb la iaia era avorrit. Ella, asseguda al balancí, llegia. Només se sentia el fregadís del balancí que m’ajudés a dormir, com una cançó monòtona…, i vaig tenir una idea: podia agafar una presa de xocolata i amagar-la, ningú se n’adonaria!, i jo, quan tingués insomni em menjaria una mica de xocolata que hauria embolicat amb paper. Ja tenia la solució, era fàcil!

L’endemà vaig buscar un tros de paper i vaig esperar el moment propici per agafar la presa de xocolata.

Quan la meva tia era a comprar i la iaia planxava, vaig entrar a l’habitació i vaig intentar obrir aquell calaix, ostres, com pesava el maleït!!! Això no ho havia calculat; de puntetes vaig estirar la maneta per posar-la dins del calaix, vaig aconseguir palpar la xocolata i amb molt de compte agafar-ne.

Uf!, quin mal que em feien els panxells de la cama! Però ho vaig fer! Recordava les paraules que em deia la meva mare quan no em volia menjar la sopa: “Qui menja sopes, se les pensa totes”, era veritat! Jo sempre tenia idees…

Però tenia un altre problema: on ho podria guardar i tenir-ho a mà per quan ho necessités? Primer vaig pensar a posar-ho sota el coixí…, no, no podia ser la tieta se n’adonaria en fer el llit, vaja una, tot ho endevinava! Vaig pensar que havia de ser un lloc on hi arribés amb la maneta i no hagués de sortir del llit. Crec que vaig repassar tota l’habitació mentre una suor freda m’envaïa. Tenia la xocolata a la mà i notava com se’m desfeia i cada vegada feia més olor. De sobte vaig mirar sota el llit, sí, encara hi havia dues gibrelletes: una de gran, la de la iaia; i una altra més petita, la meva. Vaig comprovar que des del llit arribava a tocar el fons de la gibrelleta.

Aquella nit vaig anar a dormir amb una idea molt dolça, ara esperava tenir insomni. I sí, els déus llaminers em van ajudar. Eren les deu i encara no m’havia vingut el son, potser eren les onze, o potser les nou, no ho sabia. El cas era que no podia dormir… Em vaig tombar i vaig estirar el braç per encalçar l’orinal amb la xocolata, però es veu que estava massa ensorrat, vaig fer un esforç i quan ja tocava la gibrelleta: plassss! Vaig caure i la gibrelleta va rodolar amb un fort soroll. Ara sí que l’havia feta grossa! De seguida va entrar la meva àvia tota esverada i fent córrer tota la lletania.

No recordo què em va dir, però sí la surra al cul! No vaig tenir més insomni a casa de la meva àvia.