La Caputxeta del segle XXI

La Caputxeta és diu Eli, però la coneixen per la Caputxeta. Quan era petita en portava una que li havia fet la seva iaia, i d’aquí li ve el nom.

Ara ja té 15 anys, porta minifaldilla vermella i és el desig de molts llops, però ella no es deixa enganyar. La seva àvia li ha dit moltes vegades que el món està plegat de llops que diuen moltes mentides i es volen menjar les caputxetes com ella.

Un dia de primavera avançada, aquella que altera la sang, la mare de l’Eli li va dir a la seva filla que havia d’anar a portar a la seva àvia uns desinflamatoris perquè tenia una forta lumbàlgia que no la deixava moure del llit.

L’Eli estimava amb bogeria la seva àvia i no va pensar-s’ho dues vegades. Quan va sortir de l’institut va trucar a la seva àvia per dir-li que ara hi anava, sempre ho feien així i la dona no patia. L’Eli va agafar la bicicleta i el paquetet que li havia preparat la seva mare i cames ajudeu-me. La seva àvia vivia en una urbanització propera a casa seva, però amb molts amagatalls que guardaven molts secrets.

Pel camí va trobar el llop Gamarús, amb el seu BMW, que li va dir amb la seva millor veu:

—Hola, Eli! On vas amb aquesta minifaldilla tan vermelleta? No saps que el camí està ple de perills? Si vols, jo et puc acompanyar allà on sigui, i en un moment hi serem.
—Vaig a casa de la meva àvia que no es troba bé, però amb la bicicleta aviat hi arribaré.
—Sí, però hi ha trossos de camí que són plens de caçadors amb els seus gossos i et poden fer mal…, va!, puja tu i bicicleta al cotxe i en un moment hi serem.

L’Eli no ho va veure gens clar, però com que el sol ja es ponia, va pensar que aviat fosquejaria i que no tenia perquè passar res, les àvies són molt patidores i exageren.

Quan va ser al cotxe, va veure que el camí que agafaven no era el correcte i li va dir al llop Gamarús que la seva iaia l’estava esperant i que si no arribava en pocs minuts s’estranyaria i trucaria als seus pares. El Gamarús li va dir que li truqués, doncs, perquè no patís. Però el que no sabia el llop Gamarús és que entre l’Eli i l’àvia havien acordat una paraula secreta que volia dir “perill” i que seria un avís que alguna cosa no anava bé.

—Ei, Gamarús: la meva àvia m’ha preparat un pastís d’aquells que crec que t’agraden. Potser seria millor menjar-nos el pastís de tornada: ben tranquils.
—Ah, bé; però no t’entretinguis.

Quan van arribar a l’urbanització, el primer que va fer l’àvia va ser saludar-lo amb una bona encaixada de mans i, amb un gest ràpid i precís, li va fer una clau que el va deixar a terra mig estabornit i així el van poder immobilitzar; segons després van arribar els Mossos d’Esquadra que el van emmanillar.

—Bona feina, senyora Joana! –va dir el mosso.
—Sí, encara me’n recordo de quan feia arts marcials, i sort del penjoll que porto per si no em trobo bé que m’ha servit perquè els avisessin.
—Aquest llop té unes quantes denúncies… Creiem que se li acabaran les ganes de fer el milhomes.
—Volen un tros de pastís que vaig fer ahir? –va dir l’àvia.
—I tant!, fet per la millor iaia d’aquesta urbanització.
—Ummm!, que boo! Felicitats senyora Joana.

L’Eli va mirar la seva àvia i li va fer un petó. La complicitat entre les dues dones era total. L’Eli no oblidaria mai l’experiència d’aquell «inofensiu» llop conegut, i de la valentia i decisió de la seva àvia, malgrat la lumbàlgia d’aquell dia i els seus 90 anys.

18-03-2012, aniversari mama