Fa estona que els veig traginar maletes i paquets amunt i avall. Estic inquiet, no em fa bona espina. Altres vegades m’ha passat i no sempre ha acabat bé. He intentat ajudar-los i m’han apartat de mala manera, no acabo d’entendre’ls.
Veig la mare molt nerviosa. Segur que es preparen per anar de vacances i jo, què? Sé molts casos que no han acabat gens bé. Tenia un amic, ja gran, que el van portar en una residència. Li van dir que quan tornessin l’anirien a buscar: tu ho has fet?, jo tampoc. Sempre dient-li coses dolces i que l’estimaven tant i… ja veus.
L’any passat, vaig estar tremolant fins que vam arribar a l’hotel, va ser llavors que vaig veure que m’estimaven; però és que no ho saps mai: un dia et diuen una cosa maca i, un altre, no saps per què i t’aparten com si fossis un empestat.
Porten dies que discuteixen, ho sé, per mi; que si no ens en podem fer càrrec, que és una molèstia…que aniria molt bé que algú el pogués tenir…, ui, ui, quina por!
Ara em ve a la memòria el dia que el pobre Abel va demanar per baixar del cotxe i fer un pipi, i quan va ser fora del cotxe, tots van baixar, però després, sense avisar, van pujar altra vegada al cotxe i no li van dir res i se’n van anar. El van abandonar a la seva sort. El pobre Abel va cridar i va córrer darrere del cotxe fins que extenuat va jeure a la cuneta. Per sort, un cotxe va parar, i en veure que era viu, el va recollir. Uns nens de dins del cotxe de seguida li van fer festes, però ell estava molt trist i tenia molta por. Jo també en tindria.
Jo no vull res de tot això, i no vull que em passi. Tot em sembla terrorífic. No sé com expressar-los la meva por… Els estimo Tant!!!!
Quan veig l’anunci per la televisió que diu que no els abandonis i que ells no ho farien, és una gran veritat. Jo no ho faria mai, mai!
Pregaré a Sant Antoni perquè no em deixin i m’ajudi. Sé que ells resen, jo també ho faré! Em portaré molt bé i els ho faré entendre. Quan vulguin seure al sofà, m’apartaré per deixar-los lloc.
―Reeec!, vols sopar? Vols boletes?
He d’anar-hi de seguida, no vull que s’enfadin. Els portaré el meu os perquè hi juguin i així estaran contents…!!!
M’agradat molt pero m’ha fet pensar amb els avis q de la mateixa manera els deixen en conec algunt.Un peto .
Tens raó, Montse. No només s’abandonen animals, per desgràcia, també ho fan amb els avis. No he entès mai com poden fer-ho.
Una abraçada ben forta.
Reflecteixes bé unes situacions que
acostumen a passar.
Gràcies, Pilar, pel teu comentari! M’ha fet il·lusió.
Una abraçada
Es tant llastimós els dos casos que tenen una cosa en comú..EL ABANDONAR els avis, et lligan i si tenen alguna malaltia cerebral, pobres.De segur ho van fer tot per els seus fills i quant fant nossa,…………….
I abandonar una mascora,,no te cap excusa,si marxen de vacances a molts llocs els admeten. O en aquest cas si es per pocs dias tenim Reserves privades on estan relativament ben cuidats….Però sempre recollir-los al acabar la seva absència de casa, a fi de que la familia estigui sensera i unida…
Tens raó, Rosa. És molt dur veure com cada any quan hi ha vacances es troben molts gossets abandonats a la seva sort.
Gràcies pel teu comentari