Amatents l’un de l’altre, els dos amants es miren: ferms, impertorbables, resistint les tempestes, el fred, les provocacions de la gent, les crítiques i admiracions. Només barrejades en els sons dels trons, les seves veus s’alcen per manifestar el seu amor i la seva admiració. Fets de la mateixa pedra: dos badalots perfectes.
Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.
Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.
Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!
Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.
Deixa un comentari