L’hora de sempre, el moment d’enfrontar-se una vegada més amb la vida. Un moment que pesa, que s’eternitza.
En Martí, abans que sentís el despertador, va sentir la veu de la seva tia que el cridava: el dia havia començat. Hauria preferit sentir la veu de la seva mare, però les coses passades ja no es podien canviar. Cada dia li representava tenir un peu al passat i un peu al present. Sentir la seva tia era recordar-li el passat i al mateix temps obligar-lo a escriure el seu present.
Quan la seva mare va morir va decidir estudiar el que ella havia volgut sempre: medicina. Ja li quedaven poques assignatures per acabar la carrera. Es pot dir que s’havia passat la seva joventut estudiant i dormint molt poc. Mentre els seus companys anaven de gresca i coneixien en directe els secrets del cos humà, femení, ell es tancava a la biblioteca. No entenia certs aspectes de la dona i la rebutjava. Potser era el record que guardava de quan la seva mare el va obligar a anar a casa de la senyora a qui li feia les feines de la casa perquè l’ajudés. Aquella dona li havia pagat uns estudis, però li havia robat la seva innocència i la seva puresa. Ara era incapaç d’enamorar-se com els seus companys.
Feia hores que era a la biblioteca amb en Jesús, cursaven les mateixes assignatures. Estava cansat i es perdia dins d’aquell núvol negre de lletres, i va decidir proposar al Jesús de plegar.
Just quan sortien sentiren una noia que demanava ajut amb un fil de veu desesperada que trencava el silenci de la nit. Els dos nois es van mirar i van córrer cap a on venia aquell crit gemegós. Van arribar just en el moment en què dos nois intentaven violar-la. L’horror del que veia el paralitzà i el va fer retrocedir en el temps. El seu amic li preguntà:
–Què et passa? Estàs pàl•lid.
–És el passat que truca la porta ̶xiuxiuejà.
–No et facis culpable del passat i pensa en el present, Martí.
–Però, què fas, Jesús? –un calfred l’envaí.
–Només volia demostrar-te els meus sentiments. No crec que sigui pecat fer un petó. Ets el meu amic i estàs passant un mal moment.
En Martí es deixà abraçar i comprengué moltes coses que abans no havia volgut entendre.
Està bé el relat.
No he comprès molt (en part sí) el teu relat i em sembla que hi ha alguns buits, però és bastant amè i el llenguatge és comprensible.
Si ho he entès bé, aquest pobre noi s’ha dedicat gairebé exclusivament a estudiar i no ha experimentat el plaer carnal, encara que com a estudiant és bastant bo. És imperfecte, és clar, però no es pot tenir tot.
Jo li recomanaria al noi “real” que dediqui algun dissabte o algun diumenge a estar amb gent. Potser així conegui gent nova.
Felicitats pel relat, com he dit està bé. Salut!!
Hola, Marc!
Gràcies pel teu comentari. Fa poc que m’he decidit a engegar aquest bloc que m’ha fet la meva filla, Però no tinc gaire temps ni pràctica.
M’agrada que em comentin i em diguin que en pensen. Crec que s’aprèn fent i que et comentin per poder esmenar-los si cal.
Sí, hi ha algun buit d’informació que és fàcil de deduir.
El problema que té el noi és pel trauma que pateix quan era més petit i la mare se l’emportava a fer feines per les cases, una de les senyores n’abusa i a canvi li paga els estudis. La mare, ja és morta… I ell és un noi molt tancat però que al final reacciona gràcies al petó que li fa l’amic…
Una abraçada
Un tema molt interessant i ben expressat…Valdria la pena debatir-lo..ENDAVANT….
SEMPRE?
Gràcies, Teresa, pel teu comentari. Suposo que sí que seria interessant un debat, és un enriquiment.
Una abraçada molt forta!!
L’infancia ens marca i es molt difícil superar els traumas i a vegades el suport d’un amic et pot ajudar es molt interesant Felicitats
Gràcies, Adela, pel teu comentari!
Has copsat perfectament l’essència de la història.
Una abraçada molt forta,
El conte el trobo força entenedor, els traumes d’infància no es superen amb facilitat. No es pot anar pel món tot sol. Tothom és necessari i ens cal obrir-nos als altres.
Gràcies pel comentari, Jaume!
Ja el revisaré.
Una abraçada