La Berta és una persona encantadora: és generosa, tot ho donaria i és feliç donant-ho; és optimista i alegre i sempre està cantant “Corazón, corazóóón, no me quieras matar corazóóóón!”, la cançó continua, però jo no penso fer-ho perquè no va amb mi; jo sempre estic pensant en les causes i les conseqüències, i la veritat és que això em posa de molt mal humor.
Quan jo era joveneta, el meu pare sempre em deia: ”Filla, somriu!, que arribaràs a vella i es pensaran que tens 15 anys perquè no tindràs ni una arruga…!” Ai, el meu pare, pobre home, sempre patint pels altres! Ell no ho veia, però ens assemblàvem molt.
A vegades la Berta i jo parlem de la crisi i em diu rient que no passarà res, que abans no hi havia res i que anirem a dormir més d’hora per no gastar electricitat; té cada idea! Sempre troba solucions a tot, però solucions descabellades que no saps ni com fer-li-ho veure.
La Berta, el problema que té és que és hipocondríaca; pobra Berta: sempre és a cal metge creient que s’ha de morir, i el metge ja no sap a quin especialista derivar-la; ara s’ha empescat, el metge, derivar-la al company que li cau més malament. Ho sé perquè ella mateixa m’ho va dir:
–Saps?, he sentit com el doctor Espígol parlava amb un metge de mi –ho sé perquè li ha anomenat Berta i el meu cognom- i li deia que no li tenia cap mania, i que si li enviava la pacient, ha dit Berta i el meu cognom, era perquè li tenia molta confiança. A tu què et sembla?
No li vaig voler dir què en pensava, vaig intuir que no s’ho prendria bé i vaig anar a preparar el cafè, que això sí que s’ho pren de meravella.
Recordo que el dia que es va morir el seu marit, jo estava desfeta; i ella que em diu: “Dona, no t’ho prenguis així, tard o d’hora ho hem de fer tots, de morir; és millor que ho hagi fet ara perquè amb aquesta crisi…”. No vaig entendre què volia dir, però ara sí: no el volia fer patir.
Fa dues setmanes em va trucar a les 4 de la matinada: el meu cor es va disparar fins a la platja del Bogatell, per dir-me que s’estava morint.
–Em trobo molt malament, em fa molt mal el cor: crec que tinc un infart, ai ai…! Acompanya’m a urgències, que m’estic morint.
Els seus plors eren esborronadors, i no vaig tenir més remei que tranquil•litzar-la i acompanyar-la a urgències; pobra Berta, les dues mans sobre el pit i, entre sanglot i sanglot, em deia: “D’aquesta no me’n sortiré, promet-me que em cuidaràs les plantes i el meu Cucurro”. El seu Cucurro és el gat que ja fa 20 anys que comparteix les seves neures.
Quan ja portàvem 3 hores esperant que un metge l’atengués, es va acostar una infermera molt atenta i amb cara de son li va dir: “Què, com anem?”, quina ràbia que em va fer, no vaig poder estar-me’n de dir-li: “Vostè no ho sé, però la meva amiga s’està morint”.
El doctor era atent, no es pot negar, la va atendre molt bé; amb ulls de pesar figues li va dir:
–Tregui’s la roba de la part de dalt; els sostenidors, també.
–Però doctor…
–Sense peròs, senyora. Li he de fer un electro, i pari de tremolar…
Al cap d’una estona:
–L’electro ha sortit molt bé i el cor també el té bé. A veure, què és això que té sota el pit?
–Ah…, no ho sé…
–Deixi’m veure els seus sostenidors.
–Per què? Què n’ha de fer vostè dels meus sostenidors?
–Senyora!, vostè té una ferida infectada que s’ha fet amb l’aro dels sostenidors! D’infart, reees!!
La Berta es va posar a plorar com una criatura, crec que en aquell moment s’hauria volgut morir.
Un relat costumbrista, com la vida mateixa, les persones som com som, i la Berta reflexa una manera de ser, fresca, i espontània. Les pors, com molts, però ella no se’n amaga, i l’amiga, bona amiga, l’enten. Aprenem-hi!
Moltes gràcies pel comentari, Montserrat!! Una vegada més has copsat la personalitat dels protagonistes.
Una abraçada
Boníssim! Quin retrat de la Berta tan acurat i divertit! És ben cert que l’humor combina amb tots els estils literaris. I a tu se’t dóna molt bé posar-n’hi una bona dosi. Enhorabona!!!
T’agraeixo molt el comentari, Dolors!!!! Sempre hi dones un toc de color que anima a continuar. Moltes gràcies, preciosa!!!!!!
Una abraçada
Escrius d’una manera molt amena. He passat uns minuts molt agradables.
Una abraçada!!
Marta Valls.
Gràcies, Marta! Per mi, és una gran alegria que t’agradi.
Una abraçada ben forta!
Divertit malgrat el drama que conté soterrat, la seva incapacitat per ser feliç, per deixar de
mirar-se el melic. Fa riure i plorar alhora. Ben dibuixat, amb estil, gràcia i fluïdesa..Felicitats…ENDAVANT…SEMPRE
Gràcies, Teresa! Gràcies per aquest munt d’adjectius. L’has llegit i ja sóc feliç!
Una abraçada i molts petons.
Hi ha tanta gent hipocondríaca que si la deixessin anar tota colapsarien els carrers. Conte molt actual i que força persones s’hi podrien identificar, el problema és que fan anar de cul a massa gent.
Primer de tot, gràcies pel teu comentari, Jaume!
Tens raó! Fan anar de cul a massa gent i col·lapsen urgències, que és molt greu. I si no se’ls fa cas, pot passar que passi, com el pastor i el llop, allò de “que ve el llop…, etc.”.
Una abraçada i petons.