Sempre protecció

Avui el cel s’ha llevat de gris plomís, i pesa, com si em volgués embolcallar, potser protegir d’aquests designis que no sé quins són.

Miro a traves dels vidres que em separen de l’exterior, veig els arbres que noten la presència de la primavera, una primavera molt discreta, presonera, encara, de l’hivern. les branques dels arbres han crescut com demanant ajuda al cel, a Déu? Potser volen entrar als pisos habitats, protegits pels vidres.

Les branques dels arbres s’han cobert de fulles, unes fulles prudents, tímides,  de color verd clar. L’Ajuntament no s’ha preocupat de podar-les, l’any passat, tampoc; ni l’anterior… és la crisi o la descurança, deixadesa, desídia…? A poc a poc intenten encerclar-nos, empresonar-nos, en un bosc de fulles que ens impedeixi una mirada a l’exterior, un lligam amb la vida, impedint que ens entri el sol a casa i quan vingui el bon temps ens envaeixin els insectes dels quals ens haurem de protegir.

Cada dia més tancats amb nosaltres mateixos, un gobierno que ens xucla la personalitat, la vida… i ens obliga a protegir-nos.