Avui, finals d’agost, i des del meu mirador predilecte, m’abandono a les meves reflexions.
L’home del temps havia previst uns dies més frescos després d’aquest llarg estiu empès per una onada de calor que m’ha deixat exhausta. Però jo continuo transpirant, quin neguit!
Barcelona no acaba la xafogor, hi plou poc, els carrers quasi no es netegen i els arbres es queixen. Al meu barri, a les voreres, els escarabats passegen tranquil·lament, sense importar-los que els trepitgin. La nit ha multiplicat els sobresalts. La sequera, la poca neteja i la calor han donat vida a uns nous éssers repugnants.
La nit és feixuga, els mosquits no et deixen dormir, i les mosques de dia les trobes dins del vas, si és de cervesa, millor! Què se n’ha fet dels ocellets dels jardinets de tocar de casa? Per què no vénen al balcó?
Tinc ganes de prendre un cafè amb llet calentó, de prendre una bona sopa de caldo, de descarregar la meva adrenalina passejant, comprant, fent activitats…, però mentre no refresqui no em veig amb força de fer-ho i d’apartar-me de l’aire condicionat.
Avui ja sento brogits de vida: gent que parla, criatures que ploren o criden amb les seves impaciències mal controlades, alguns cotxes, i motos que haurien d’estar retirades perquè passen dels decibels permesos: resten qualitat de vida. Algunes botigues ja han obert, pel bé nostre, i ens ofereixen l’oportunitat d’omplir la nevera de queviures diversos i no només de begudes ensucrades.
Avui no corre l’aire, i la xafogor és un pes inaguantable, tan bé que estàvem a Puigcerdà! Hi hem estat pocs dies, llàstima! Els poblets que l’envolten conviden a viure la natura, amb els seus rierols, muntanyes, rius, esports pels qui tenen salut i no els manca mobilitat i, sobretot, tranquil·litat.
Per uns dies he oblidat el color groc, no he vist notícies ni he enviat whatsapps, però res ha canviat: a la presó hi ha homes i dones innocents i, a fora, famílies que ploren, nens que pregunten pels pares. A les mares no els queden paraules; i el color groc ens acompanyarà fins que es faci justícia i els deixin lliures.
Em dol tant aquesta injustícia tan gran… Un estiu on no tothom ha gaudit de vacances: ni els presos polítics ni les seves famílies. Seguirem amb el groc, tant de bo sigui per poc temps més.
(Sobre la xafogor a Barcelona, què hi farem, amb una mica més de paciència ja haurà passat).
Una abraçada.
Carme.
Gràcies, M.Carme pel teu comentari. Tens tota la raó.A veure si arriba el dia desitjat on poder arribar a l’acord que volem.
Una abraçada