Com cada dia, la Nati,
amb lentitud es desperta,
desplega els braços que l’abracen.
Els estira a poc a poc i acarícia,
amb la punta dels dits,
aquella pell fina i delicada,
aquella pell que al seu marit tant li agradava.
No té pressa, ningú l’espera.
Repassa els seus records,
com si comptés tresors.
Ara viu només per a ella.
De sobte, recorda que la Marta, la seva besnéta, l’anirà a buscar per assistir a l’homenatge que l’Ajuntament fa a la Vellesa, gent que ha fet cent anys. La Nati els va fer fa tres mesos. La Marta li va explicar que farien un esmorzar i l’alcalde li posaria una medalla, que hi haurien periodistes i els farien una foto que publicarien a la revista de l’Ajuntament. Quan li ho va dir, no li va agradar gens, però a la Marta li feia molta il·lusió…
Per què coi ho havien de fer amb la crisi que feia anys que arrossegaven? No seria més just que els augmentessin la paga de la jubilació? A més, quin mèrit té arribar feta un nyap als cent anys, ella no ha fet res, ha estat la sort, Déu o el destí: qui ho sap?
Són tantes les coses que ha viscut sense demanar-ho, sense voler-ho… Quin ha estat el seu mèrit: acceptar-ho? Ves què hi podia fer: aguantar-se! No resistir-se als designis de la vida i arribar al final amb dignitat.
Tenia una família fantàstica. I per ells faria ús de tota la seva fortalesa, com havia fet sempre.
Ja quasi estava arreglada, només s’havia de posar la perruca i les dents postisses, aah, sí, una mica de color a les galtones, que deia la Marta.
Va sospirar fondo. Va pensar que sí, què havia de fer: tenir paciència! N’havia hagut de tenir tanta que ja no venia d’aquí.
Es va mirar al mirall i va somriure, va somriure per a tothom.
És molt tendre, Teresa. Està molt bé.
Gràcies, per la teva opinió, Ció!!
Una abraçada
Maria Teresa
Quan encara s’és jove es tendeix a creure que viure molts anys és sinònim d’una vida intensa i en canvi a mesura que ens acostem a l’umbral de la vellesa la intensitat va perdent posició per deixar pas a altres qüestions molt més importants. Malalties, incapacitats, viudetat, solitut, fills que tenen la seva pròpia vida i no volem ser una càrrega per ells, això sense comptar que aquests fills també es fan grans i potser malauradament els sobreviurem…
La història de la Nati és com la de moltes persones que han viscut molts anys, potser massa més dels que ells haurien volgut. I encara els cal paciència per fer front al dia a dia, per més que l’unic que desitgen és tranquil·litat, tal com ho viu la protagonista d’aquest relat que fa pensar i molt en el sentit que li donem a la vida. L’autora ens porta a un punt on hi hauria tema per a un bon debat. Un relat amè, amb una nuesa que s’agraeix i un missatge potent.
Doncs sí, Dolors! Acabes d’obrir la finestra i ens ensenyes la Nati, gens contenta d’haver d’anar de protagonista dels seus 100 anys, amb tots els problemes que arrossega, pobra Nati, ho fa per la seva néta.
Gràcies per la teva magnífica opinió.
Una abraçada
Maria Teresa
La vellesa és bella i qui vol ésser presumit sempre ho serà al no voler sentir-se vell. És sentir-se be per un mateix i per els altres
No crec que hi hagi cap velleta que l’ensenyin com si fos un trofeu i li agradi. A aquesta edat quan no falla una cosa, fallen totes.
Gràcies per la teva opinió, Ramon.
Maria Teresa
D’acord amb el contingut. Molt fotut això de la vellesa….i l’homenatge una collonada.
Sí, és el que hi ha: viure tants anys pot ser una satisfacció, depèn de les circumstàncies, però a sobre haver d’assistir a l’homenatge per haver arribat als 100 anys…
Gràcies pel comentari,
Maria Teresa
Molt tendre…L’amor..implica fortalesa…valentia..lluita…Un retrat genial…ple de matisos…,dolor i una gran generositat reflectida en el somrís..FELICITATS…ESCRIU..ESCRIU…SEMPRE..Gràcies per cimpartir-ho❤
Grácies pet teu comentari i pels teus estímuls que arriben just ara quan els necessitava, Teresa!
Una abraçada,
Maria Teresa
M’agradat. Jo tampoc sóc partidaria dels homenatges, ningú viu de una medalla…
Et seguiré
Gràcies, Montserrat! els teus comentaris em poden ajudar a pulir els meus relats. Penso com tu.
Una abraçada,
Maria Teresa
Gràcies per al teu relat.
Transformar la vellesa en bellesa esta a les nostres mans. El teu relat n’és un exemple.
Núria
Moltes gràcies, Núria!! Ets un amor!
Una abraçada
És un escrit molt bonic pensat i escrit des d’una ment encara jove per imaginar.
Penso que a la realitat, la majoria de persones tan velles, raonen diferent, suposant que encara raonin.
Possiblement, hauran fet una regressió a la infancia i els afalagarà sentir-se agombolats en una festa.
Encertat el de ser presumida. Ja se sap: “Qui ho té al néixer, no ho deixa al créixer”.
Gràcies, Anna Ramon, pel teu comentari. Suposo que deuen haver persones grans de moltes maneres. N’he conegut unes quantes, a més, la meva mare té 96 anys i té el cos malament però el cap molt bé. Jo ja fa vuit anys que em vaig jubilar; de jove, res. En el fons, la meva mare em va animar a escriure un llibre de relats i jo m’he inspirat una mica en ella per fer aquest relat.
Una abraçada molt agraïda.
Per mes bé que un arribi a la vellesa, es trist se vell. Aquest poeme reflexe exactament com se sent una persona vella. En canvi la Marta es tota ilusio. El que la mou correspont a les motivacions de la joventut.
Teresa, et coneixia per referencies per la meva germana Carme, i penso que tens una sensibilitat extraordinària per captar els estats d’anims. Endavant! Ens agrada que ens ho expliquis i ho compartim.
Gràcies, Montserrat! M’he endut una bona sorpresa, molt agradable. Ets molt generosa en el teu comentari. Has copsat molt bé els personatges.
Em farà molta il·lusió llegir els teus/vostres comentaris i suggerències.
Una abraçada molt agraïda.
Maria Teresa
Ess veritat. La vellesa es trista
Dolors, quina il·lusió. el comentari ha arribat. Sí, és trist quan veus que vas perdent facultats, que el cos no obeeix i el cap funciona… i si estàs sol o sola, a segons quina edat, és molt trist; però és així.
Gràcies pel teu comentari, preciosa!!!! Una abraçada i endavant!!
Maria Teresa
Tots tenim experiències de la vellesa pels nostres grans , oncles, pares , sogres, veïns etc….Si, es una etapa molt dura de la vida. Una època plena de solitud, que jo penso que deu ser el pitjor. Molta duresa quan el cos no respon i no et deixa ser autosuficient. També com, tan be relates tu M. Teresa, aquesta manca de il·lusió per les coses. El relat es molt bonic i et fa pensar el que tenim a la cantonada.
M.Carme Raset
Sí, ha de ser molt dur, M.Carme!!! M’agrada compartir les coses, així no les visc sola. Gràcies pel teu comentari. Una abraçada!
Bonica la dramàtica tendresa inicial. Jo tampoc he estat mai partidari d’homenatges i menys encara quan els poders fàctics, que malauradament existeixen i fan molt de mal, es despreocupen de tot i de tothom, especialment dels més desfavorits, i en aquest cas de les persones grans. Tothom vol arribar a la vellesa sempre que les facultats t’acompanyin i tinguis clares algunes fites que voldries aconseguir: pau per a tothom, independència, república com a sistema polític, justícia autèntica amb jutges que entenguin què és la justícia sense estar supeditats als poders polítics. Sí ja ho sé és molta cosa i n’hi ha per un gran debat. En fi tot arribarà. Amb tot felicitats pel relat.
Moltes gràcies, Jaume. Els teus comentaris sempre il·luminen l’existència del temps i del seu irremeiable final. Cal lluitar.
Una abraçada
És una història agredolça, i més aviat trista, perquè arribar a aquesta edat comporta una certa tristesa. I és molt comprensible que a la Nati no li faci cap gràcia l’homenatge a l’Ajuntament — a mi no me’n faria, i no tinc 100 anys! Ho fa per a la seva besnéta, però la Nati s’estimaria més que li apugessin la pensió, lògic. M’imagino que moltes persones velles se sentirien ben retratades en aquesta història, fins i tot en els detalls. Les teves històries sempre denoten una molt bona observació de la gent —em sembla que ja t’ho he dit alguna altra vegada.
Oh! Moltes gràcies Shaudin pel teu comentari. M’ha fet molta il·lusió rebre’l. Estic d’acord en tot el que dius. Encertes el que sent la protagonista condicionada per l’edat i per les circumstàncies econòmiques que passa el país. En cada comentari em sembla també apredre una mica de vosaltres, en si he sabut transmetre els sentiments i la personalitat del personatge. T’estic molt agraïda!
Una abraçada amb sentiment