La Missa del Gall

Allà, en un petit llogarret de vint-i-cinc habitants, anomenat Esquitx, hi havia una petita esglesiola i un capellà que només hi anava els diumenges i els dies de festa per fer un servei a aquella comunitat tan petita i ben avinguda que quan algú tenia un problema tots corrien a ajudar-lo.

Però va passar que un diumenge, tots els camperols d’aquella comunitat esperaven que toquessin les campanes per anar a missa, i van estar esperant fins que uns veïns es van decidir a pujar pel caminoi fins l’església. Al campanar, hi havia el pobre capellà que intentava tocar la campana en va.

–Bon dia, mossèn! –va dir en Roc, el més gran dels homes.
–Ai, ai, que avui tenim el dia girat! –va contestar el capellà.
–Que no hi ha missa? –va preguntar el fill d’en Roc.
–Sí, sí…, però aquest dimoni de batall no sona perquè s’ha segat la corda, i sense corda no es pot moure el batall. He intentat picar amb un martell però no té prou força i no ho sentiu, és clar. Quan baixi a ciutat ja ho preguntaré al ferrer, a veure què em diu. Mentrestant, guieu-vos pel rellotge o pels galls…

Van passar els dies, cadascú amb les seves responsabilitats amb la terra o amb els animals: tots treballaven i no tenien temps de gaire cosa més. En Roc va comprar un rellotge i va dir al seu fill que n’aprengués, a conèixer les hores; ell seria l’encarregat d’anunciar que ja començava a ser l’hora d’anar a missa.

El noi, anava a ca l’Enriqueta, una dona gran, que havia estat missionera, i l’ensenyava a llegir i escriure. Les altres hores del dia, el fill d’en Roc, les dedicava al bestiar i a la terra. Li agradava donar de menjar als animals que tenien, sobretot les gallines i els porcs. Aquells animals semblaven que fossin de la família: el noi els parlava com si l’entenguessin. Hi havia un parell de galls que sempre seguien en Roc petit.

Va arribar diumenge i les campanes no van tocar. Allò volia dir que el problema encara era viu, com el fred que feia. En Roc petit va anar a unes quantes cases disseminades d’aquella contrada per fer-los saber que ja havia arribat el moment d’anar tirant cap a missa…

Quan els feligresos van arribar a l’església, a fora, els esperava el capellà per explicar-los que veia molt difícil solucionar el problema de la campana. Li demanaven molts diners que ell, el capellà, no en disposava. Va suggerir que potser si l’ajudaven, entre tots podrien comprar la corda i fer-la instal•lar. Els homes van obrir la boca i de les seves boques en va sortir un “NOOOO! No podem, tenim moltes despeses, i ara vénen festes”. El mossèn els va mirar tot consternat i va dir: “El problema és de tots. Penseu què hi podem fer. Ara vindrà Nadal i no podré tocar les campanes per avisar-vos de la Missa del Gall”.

De tornada cap a casa, els homes anaven remugant que just ara que tant necessitaven la campana, amb les festes que s’apropaven, ningú els podria avisar. En Roc petit mirava el seu pare i pensava que allò ho solucionaria.

Els dies van passar com l’aigua que baixava quan es desfeia la neu: ben de pressa.

I va arribar la nit tan esperada, una nit clara, amb un cel curull d’estrelles i una lluna que il•luminava el camí pedregós que menava a l’esglesiola. En Roc petit va obrir la tanca de la casa i en va sortir ben abrigat, amb una corda i el seguici dels seus galls. Per allà on passaven, els galls cridaven fort, fins que va arribar al seu destí, un cop allà van pujar al campanar (Roc i galls) i el noi va lligar els galls perquè no es moguessin i els donava copets perquè cridessin els seus quicquiriquics! fins que els veïns i el capellà van haver arribat.

La gent es felicitava de la bona idea que havia tingut el noi, i el mossèn, emocionat, va dir que havia estat el Nen Jesús, que havia il•luminat el noi, assenyalant una immensa estrella que somreia divertida.

Allò sí que va ser una bona Missa del Gall!!!

I és que els galls serveixen per a alguna cosa més que per acabar en una cassola.