Avui recorda aquell ahir tan llunyà, un avui de tempesta, un ahir de tempesta.
És una tarda, tranquil·la, plena de pau. Asseguda al sofà amb un llibre a les mans, llegeix amb fruïció aquella petita novel·la que parla de temps passat i real. El temps salta de la novel·la als records, els seus records. Ella era petita, tots eren a taula i esperaven que arribés l’avi per començar a dinar. El rellotge de paret tocava les tres i l’avi encara no havia tornat de buscar pinyes al bosc per fer foc a l’estufa. L’àvia patia i la tia, també. De sobte, morta de gana i cansada, preguntà: “Àvia, per què patim?”. Les dues dones la van mirar i es van mirar sense saber què respondre: “Per què ho dius, Llúcia?”. El pèndol del rellotge no parava de moure’s mentre la maneta de la nena retorçava els seus cabells fent petits tirabuixons.
̶ Iaia, jo tinc molta gana…
La tieta va anar a la cuina, escalfà l’escudella i dinaren. El pèndol continuava movent-se i les busques d’aquell rellotge seguien el camí traçat. La pluja havia minvat.
Ja era fosc quan dos homes trucaren a la porta: portaven l’avi que havien trobat estès en una clariana del bosc junt al sac de fustetes que havia recollit.
La Llúcia, amagada a la cuina, sentia la conversa dels homes i els plors de l’àvia; avisaren el metge i l’avi es recuperà. De sobte s’adonà de perquè patien i de la seguretat que els donava aquella colònia on vivien, Colònia de Santa Maria, tot un orgull! Una forma de vida diferent, tots hi feien pinya i es coneixien; la vida transcorria com aquell riu, a vegades més cabalós, però amb una resclosa per controlar les aigües. La fàbrica tèxtil era allà, alimentant-se del riu; com el cor, no parava mai, i feia viure tota aquella gent amb tots els seus problemes i necessitats. Eren tres blocs on vivien 78 famílies. La colònia era apartada del poble; prop de la fàbrica, l’església, una escola, una cooperativa, un cine, un bar…i horts al marge del riu. Tot un món!! Amb la seva característica arquitectura.
Relat molt agradable de llegir. No he viscut el món de les colònies però sempre he pensat que tot anava a parar a les arques de l’amo. La solidaritat que hi mostres és molt bonica. Gràcies!!
Marta Valls
Gràcies, Marta! No t’equivoques, la vida de la gent que vivia a les colònies era molt dura. L’època de quan jo era petita no hi havia aigua corrent i s’havia d’anar a la font a buscar-la… Tot era molt dur: hi havia enveges, malentesos, una amalgama de sentiments, però també hi havia solidaritat.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Una abraçada,
Maria Teresa
Una postal, una foto de tons sèpia…
Gràcies pel comentari, Jesús!Sí, encertat.
Una abraçada,
Maria Teresa
Una evocació de temps passats que et transporta amb uns ulls diferents, ulls d’infant. La pinya era un lligam o una defensa?
A vegades la nostra humilitat no ens deixa veure on és la fortalesa real, però l’amor i la família ho superen tot.
Hola, Conxita!
Gràcies pel teu comentari. Bona reflexió: segurament la pinya era per a tot, malgrat les desavinences.
Una abraçada molt forta
No he viscut en cap colonia, peró si en un poble de muntanya on tots erem amics i ens ajudàvem
He recordat quan el pare anava a treballar a bosc i la mare mirant el rellotge pq ja era molt tard i no arrivaba
Quan s’obria la porta i el veiem totes ens quedavem tranquiles i sopavem el que hi havia que no era gaire, peró tots ho compartiem i sempre guardavem el tall més gran pel pare pq era el que tenia la vida més dura
La mare ens feia una truita de farina per les tres filles amb patates bullides i ella només menjava les patates i unes fulles d’escarola de l’hort
Així era la vida
Hola, Fina!
Gràcies pel comentari, molt enriquidor. Cert, tot això que expliques jo també ho havia viscut. Com han canviat les coses! Quin tip de patir es feia la família i què diferent ho veiem quan érem petits!
M’ha encantat aquest trosset de vida que has explicat. Me n’alegro molt.
Una abraçada
Molt tendre… Una descripció genial.. Totes les emocions volcades damunt el full.. FELICITATS… ENDAVANT… SEMPRE
Gràcies, Teresa, pel teu comentari! Per a mi sempre és molt valuós, m’has donat força.
Una abraçada de tot cor!
M.Teresa,
Tu sempre rememorant els temps de la infantesa que tant ens han marcat .Qui més qui menys.
La nostra generació és sens dubte la de més canvis en tots els àmbits.
I sobrevivim adaptant-nos -hi
M’ha agradat el relat.Acaba bé.
Ai, sí!!! Déu n’hi do els canvis que hem viscut! La meva mare té 96 anys i crec que els de la seva generació encara n’han viscut més. Ella sempre em parla dels bombardejos, de la por, de la gana… Encara no hem acabat.
T’agraeixo molt el teu comentari i l’observació.
Una abraçada molt forta!!!!!
I tant!M.Teresa,per canvis la generació del pares.Ells la gran ,terrible i absurda guerra entre germans.
Una abraçada !
Totalment d’acord, amb pena al cor!
Una forta abraçada!!
Un relat entranyable i evocador d’un temps que ja forma part del passat, però que cal tenir present per saber d’on venim. La meva infantesa també em porta a la memòria uns records semblants als que tu evoques en el teu relat, i d’altres que m’estimaria més que no es tornessin a repetir mai més. Però, malauradament, vivim temps foscos i enrarits.? Moltes gràcies, Maria Teresa per compartir aquest relat tan ben escrit.???
Uf, Maria Carme! Em sento molt graïda pel teu comentari i saber que compartim passats semblants i mantenim els records molt presents.
Moltes gràcies per la teva valoració tan generosa. Crec que n’he d’apredre molt.
T’estimo molt! Una forta abraçada.
Curiós, ja que fa només que quinze dies, vaig parlar al meu grup de Xerrem de les Colònies.
Coses de la vida. Aquí hi vivien els meus avis i tieta. Nosaltres hi vam passar la infantesa.
Una abraçada